El Cau de Diògenes

de lluny semblava un contenidor del fem amb la tapa oberta; de més prop era com un munt de periòdics vells amuntegats; ja de prop era un abric vell farcit de roba vella. Era jo.

Hoy me siento menos basura que ayer. Veremos mañana

Em trobava, jo, assegut a una terrassa d’un bar. En això que arriba una amiga meua -ella és la meua amiga; jo, el seu amic- i s’asseu al meu costat. Jo he demanat un café i ella demana el mateix. Al poc de temps, hi arriba una parella -un home i una dona-; parella sentimental o diguem-li com vulgam. Ell és amic meu. S’asseuen a la mateixa taula, amb la meua amiga i amb mi mateix. Parlem; una conversa trivial. La dona que és amb el meu amic, i que jo encara no coneixia personalment, bé que és comunicativa, em sembla esquerpa, dura, antipàtica, fins i tot envanida -no sé de què, perquè no és cap bellesa-, desafiant i tot. Al cap d’una estona la meua amiga ha d’anar-se’n. Se’n va. Només fa que deixar-nos, el meu amic diu, referint-se a ella, és clar: “Com és de dolça”.

Ho és, de dolça, sí, la meua amiga. Pense. però, que el meu amic està desitjós de dolçor femenina. La dolçor que la seua companya no en té.

“Li faré un poema d’amor”, es digué. I es masturbà davant l’única fotografia que tenia d’ella.

“Com de bonica que n’eres”, féu ell, alhora que la dona queia al terra, un raig de sang li regalimava pel tall del coll que ell li havia fet amb un ganivet de cuina.

I l’home va traure una pistola que duia a la butxaca i es va fotre un tret al cap perquè no durara més temps aquell encontre d’amor.

després d’una nit tempestuosa -la tempesta dels somnis-, ara de matí m’asserene tot escoltant les Gymnopédies d’Erik Satie.

Bé, primer de tot m’he pegat una bona dutxa, m’he afaitat curosament, he fet les necessitats corporals -no totes-, he desdejunat…

Em trobe pel Parc de Cervantes una artista, pintora, de renom (industrial), passejant els seus dos nadons, espentant a poc a poc el cotxet de dues places. Passe pel seu costat i, de bestreta, no la reconec. Ella mateixa m’ho fa saber. “Què no em coneixes?” Oh!, sí, és ella. Jo vaig tot suat, possiblement en faig olor i tot, cansat, fastiguejat. Ella… Mmm… Sembla acabada d’eixir de la dutxa, o potser s’ha fet un bany d’escuma i sals aromàtiques. Ben vestida, bé que discreta (no enseña el canalet de les mamelles ni li asoma la tireta del tanga -durà un tanga?- per dalt dels pantalons negres i sedosos). Ben maquillada també, els ulls retallats amb rimmel ben negre, la cara que sembla de porcellana, els cabells que semblen acabats de fer-se a una esteticien. Parlem un moment (li faig una cita per un assumpte d’artistes i em diu que ho té difícil a causa dels xiquets). M’acomiade d’ella, sense fer-li cap besada, no, que és alcoiana; faig unes passes ràpides per allunyar-me d’ella, perquè no vull empudegar-la, fer-li notar el meu cansament, contagiar-li el fàstic. I jo… no me’n duc, d’ella, ni tan sols la mirada commiserativa de xicona de luxe. Oh!

si et posen la traveta i caus…

si caus, però, sense cap altre et pose la traveta…

per ací va l’Inconscient

El Jo simula ser. L’inconscient disimula i li posa la traveta al Jo. I així anem per la vida.

Estic desfeta, he estimat, m’he sentit una dona i estic buscant de bell nou, tot just ara, per intentar tornar a estar enamorada i creure que algú ho està per mi.

Estic una mica adormida, he plorat sense voler aquesta vesprada, ¿m’han deixat morir o jo he deixat que s’escapara l’último alè d’amor que em negava a deixar anar? Quina tristor! Sempre t’escric quan no aguante més. Gràcies per estar ací.